House

Ahir mirava House i vaig comprovar que aquesta última temporada, tot i haver començat fluixa, una mica com va ser o va acabar l’anterior, tenia altre cop el bon tremp dels inicis. Vull dir els guions, que són la clau de sèries com aquesta. Frases brillants i elegants que et tornen a fer riure, com la que va proferir ahir en Taub sota el seu nas tan característic i que venia a dir que, si arribava l’hecatombe final, ell faria el mateix que havien fet sempre els seus ancestres: córrer. Bé, jo vaig riure; potser és que sóc rareta.

No sé per què, d’això vaig passar a ser conscient que els personatges masculins de la sèrie sempre han sigut molt més agraïts que els femenins. Més interessants, vull dir; i això no té res a veure amb els seus físics (m’encanten Taub i Wilson i, així de sobte, em sembla que no me n’hi aniria pas al llit sense pensar-m’ho) sinó amb la seva «personalitat» i la seva «naturalitat», que es mostra complexa de manera espontània i desacomplexada. Amb l’excepció del sempre restret Foreman, House i els altres mascles de l’equip són intel·ligents, aguts, divertits i encantadorament neuròtics —com només ho saben ser alguns homes i poquíssimes dones—; fins i tot al guapet Chase l’han dotat d’unes gotes d’angostura que revifen aquell posat seu més aviat insuls. I m’adono que potser per això les dones de la sèrie són una mica manquées, Cuddy inclosa, perquè són retratades amb molts dels tics femenins usuals, tòpics… o no tan tòpics.

I ara no em malinterpreteu: no em queixo perquè es retrati les dones com a bledes; ni aquest és el meu pal en el joc ni estic dient que les dones de House siguin bledes. Només vull dir que ni la Cuddy ni la Cameron ni la Trece ni l’Adams tenen gaire de divertides i que sembla que els guionistes hagin tingut por de fer-les gaire iròniques perquè no se’ls tornin cíniques. Diria que les úniques apreciables en aquest sentit van ser la primera Amber, que els guionistes van matar,  l’Amber segona, que va sortir poc, i ara ho és la Chi, que físicament seria el que se’n diu «poc agraciada» i que només veurem en aquesta temporada final. Ergo, les menys representatives per menys constants o duradores. No me’n queixo, només constato; potser agosaradament. I no sé si algú altre pensa el mateix. Comparo les dones de House amb les de Mad Men, per exemple, i no. Ni quant a complexitat ni a joc dramàtic (i no vull dir de «drama»). Bé, no sé si m’explico; potser només són collonades meves de divendres a la tarda. En tot cas, és l’última temporada i els enyorarem un temps a tots plegats (i a totes plegades una mica).