Podria semblar un conte

Hola, sóc jo; escolta, ¿li vas treure del pastiller, la pastilla que us va dir el metge que ja no cal? De la capseta d’avui i demà, vull dir. Sí, sí, ja les hi vaig treure. Ah, és que jo no hi puc anar fins demà, i així ja ho aprofito per ajudar-lo a omplir-se la setmana sencera. Al vespre hi tornaré a trucar per tornar-los a preguntar què els compro demà, perquè ara la mama diu que només li falta el peix, però ja ho veurem. Sí, aviam si fa la llista i no es deixa re, que mira que per més que li diguis que no podem anar a comprar cada dia... Sí, jo també l’hi dic, però no hi ha manera, i tan fàcil que ho tindria, ella que tota la vida ha tingut programat què farà cada dia de la setmana; ahir em diu: «no, patates encara en tinc», i avui em diu que només n’hi queden dues. Ah, no sé si els queda aigua, que les garrafes que els vam dur tu i jo ja se’ls deuen acabar. No, ja l’hi he preguntat, i diu que ahir el papa en va anar a comprar a cals moros. ¿Què dius?! Sí!, ja l’hi he dit, quan s’ha posat ell al telèfon, que encara estava massa fluix, però diu que hi ha anat amb el carretó i que el carretó l’aguanta a ell i ell el carretó. Ah, el seu carretó! Sí, el carretó d’anar a comprar, suposo. No, un que es va fer ell. ¿Se’n va fer un? No ho sabia; hosti, és que serà un manetes fins a les últimes, pobre papa. M’ha dit que va anar a la farmàcia a buscar els seus remeis, que ja et va dir a tu quan sortíeu del metge, que hi aniria a la tarda, però ara diu que hi han tornat tots dos avui pels de la mama, que es veu que ella vol anar-hi ella mateixa, pels seus; geni i figura! Ah, no t’ho vaig dir: a l’ambulatori vam trobar el tiet; el papa diu: «mira si el coneixes, aquell del taulell!». No ens veia, esclar, pobre, i per cert que ens va confondre, a mi amb tu, vull dir; anava a buscar unes receptes. Li vaig dir que si volia l’acompanyàvem a casa amb el cotxe, però no hi va haver manera, deia que havia d’anar a comprar. Jo ho vaig trobar estrany, pel que em vas explicar que entre que no s’hi veu i que no està gaire al cas i ja ha perdut calés més d’un cop quan obre la cartera..., però re, que no, que anava a comprar. Li vaig preguntar què havia de comprar i em va dir que ja ho duia apuntat. Encara em va estranyar més, i per això després vaig trucar a l’A, i em va dir que segur que anava al súper a comprar rom. Dona, és que només faltaria que ara li traguessin el carajillo de rom de cada dia, pobre home. Sí, però l’A diu que encara n’hi quedava i que ella li havia dit que n’hi compraria avui, però es veu que frisa quan només n’hi queda un cul d’ampolla. I això que només en beu un rajolí cada dia amb el cafè. Sí, això i els tres o quatre cigarrets diaris deu ser l’únic que els queda; hosti tu, mira que ha de ser fotut, si hi penses bé. Sí, i ara el papa ni fumar no pot, que ell carajillo no, però el cafè i el cigarret després de dinar ja saps que sí; quan es fa les manxades amb l’esprai hi deu pensar, pobre. I per no parlar de com deu trobar a faltar conduir el cotxe i la Vespino, que ell no ho diu, que ja saps que no es queixa mai, però... Sí, al contrari de la mama. Sí, i segur que de tant en tant deu baixar al garatge a mirar-se’ls i a treure’ls la pols, aquests dies que ja pot pujar i baixar escales. Ah, la mama al final s’ha comprat l’ibuprofèn que li vam dir i li he dit que se’n prengui dos al dia durant quatre o cinc dies, aviam si així no li fa tant mal el genoll, fins que dijous vagi a cal metge. Quan abans-d’ahir la vaig anar a buscar per dur-la a la perruqueria li va costar molt baixar l’escala, perquè com que li feia molt mal havia de flexionar l’altre genoll primer, el de la pròtesi, i quasi no podia. Va tornar a pensar en la cadira elevadora, però no sé si... Sí, ja en parlarem. Au, ja et trucaré demà. Ah, escolta, quan hi vagis demana’ls que et donin una foto que fa uns dies els vaig deixar per tu, però ni ells te la van pensar a donar ni jo a dir-t’ho. ¿Quina foto? Una que no havíem vist mai, almenys jo no. Abans que el papa es posés malalt hi vaig anar un dia a buscar fotos antigues per a un llibre que prepara una editorial i els del Centre d’Estudis sobre imatges antigues del poble. Sí, ja m’ho vas dir. Ah, no me’n recordava. Doncs vam estar remenant calaixos amb el papa, perquè la mama ja saps que no en vol saber gran cosa, de fotos antigues, i segons com l’entenc, eh, i en van sortir moltes que jo no havia vist mai. N’hi va sortir una que feia temps que buscava i no trobava, potser perquè és una còpia molt petita: la foto del dia que el Franco va entrar al poble i es veu avançant marcialment amb un abric llarg de general, al costat del Correa Weglison i l’alcalde Ros, i s’hi veuen tot de braços enlaire en primer pla. La foto la va fer el seu amic Juanito Soms, que es veu que estaven amagats en un terrat i la va fer d’estranquis, «que si ens haguessin enxampat!», diu el papa. Va estar molt content de trobar-la, perquè n’hi deu haver poques, d’aquell dia. Però la foto que et dic i que en vaig fer còpies és una altra, que trobo preciosa. És de la festa major de 1941 i hi surten quatre xicots de dinou anys, a la plaça, caminant decidits —sembla una foto de reportatge gràfic, tu, de debò—, tots trajats, tots quatre fumant i amb un aire de dandis que fa caure de cul. Un és el papa. Coi, no l’he vista, no. No, perquè si no ens en recordaríem. ¿Qui eren, els altres? El Beltran, l’Enrich i el Casanovas. El primer ja és mort. Ostres, deu estar bé. Sí, la foto és fantàstica, llàstima que també és una còpia d’aquelles petites, per això la vaig fer ampliar una mica i per sort no ha perdut gaire. ¿La publicaran? Potser sí, depèn de tot el material que tinguin al final, suposo. Ja saps que al papa li has d’arrencar les coses, a vegades, però a partir de les fotos i els papers antics s’hi pot llançar una mica. Li vaig tornar a fer explicar allò de quan va veure l’Ingrid Bergman, i em diu: «sí, recony, llàstima que llavors no hi havia telèfons d’aquests d’ara que fan fotos». ¿L’Ingrid Bergman? Sí, ¿no te’n recordes? Això sí que ens ho ha exlicat: un dia que ell estava repartint la llet amb el carretó, a Can Carreres, davant del sortidor de cal Montal, es va aturar un cotxe a fer benzina, i diu que hi va veure l’Ingrid Bergman a dins, amb el Rossellini al volant, que es veu que devien anar cap a Montserrat. El veïnat en va anar ple, i ell era allà plantat amb el carretó de la llet, tu. Ah, sí que em sona, sí, ¿quin any era? Doncs devia ser a començaments dels cinquanta, ell no se’n recorda bé, potser el cinquanta-quatre; ja miraré si ho trobo al Google, que tot podria ser. Ah, això et volia dir, quan et parlava del cotxe i la moto: abans d’ahir, quan hi vaig anar a buscar la mama, va aprofitar per baixar al taller del davant, amb el paper de la ITV a la mà, perquè li preparessin per anar-l’hi a passar. La mama ja va rondinar: «¿ara has de baixar?» Jo li vaig dir que ja l’hi aniria a passar jo, la ITV del cotxe, però diu que ja ho faran els del taller. Sí, ja ho poden fer, que n’hi deuen moltes com a bon veí que és. I tant! Mira, em fa molta pena pensar que potser no podrà tornar a conduir. Sí, jo també hi penso, aquests dies, però no l’hi vull pas dir. Tant de bo que pugui; ja sabem que és perillós, però em sabrà molt greu si no hi pot tornar... No me’n sé avenir, la veritat. Jo tampoc. ¿No tens la sensació que estem fent equilibris, aquestes últimes setmanes, per trobar la manera d’ajudar-los sense semblar unes manefles? A mi em costa. Ja, a mi també. Suposo que perquè hem tingut la sort que han sigut del tot autònoms fins tan grans... Bé, tu, ara sí que prou. Sí, au, fins demà!