Restauració de mobles

Text publicat al número 61 (maig 2012) de la revista Paper de vidre

M’agradaria conèixer l’imbècil que va dir per primera vegada d’algú, vés a saber de qui, que tenia «el cap ben moblat». Pel que fa a la gran massa dels que ho han anat, van i aniran repetint, i que no enquibiríem pas entaforada en tots els magatzems i botigues de mobles del món, muntats i per muntar, ja no hi ha res a fer i no cal picar ferro fred; però al primigeni m’agradaria coneixe’l per fer-li una cara nova, passada va passada ve, i ja que va de mobles, de... paper de vidre. Avui he tornat a sentir l’expressió, aquesta collonada que només és una de les moltes que es van posant de moda. I sí, ja ho sé que potser només som jo i la meva misantropia, però en tot cas totes dues estem fins al capdamunt de trobar-nos a doll aquests llocs comuns. Ens assalten tant per totes bandes que a mi ja em sembla que vaig topant de cap de soca en soca immersa en un gran bosc de tòpics, si no cega, bòrnia de tanta trompada. La gent els va repetint amb aquella alegria perquè els ha sentit dir als periodistes —oh, els periodistes!— o a algun famós (excuseu-me que no escrigui celebritat o celebrity) i ni tan sols ho fan perquè els faci gràcia (¿ironia?, ¿què és això?), sinó que els reprodueixen automàticament perquè si els que figura que són cool els diuen, doncs ostres tu, mola, ¿no? I sí, fins i tot els diuen, potser més que els altres, els que no dirien mai que una cosa «mola». A aquesta espècie de gent i de tòpics em refereixo, més que res. Per a aquests va el paper de vidre.

(Però aviam, embrida’t una mica, noia, i explica’t. ¿A què treu cap això i, sobretot, on pretens arribar, si és que ho pretens i no t’has pres res d’il·legal ni una mica més del compte de res legal? Bé, doncs resulta que mentre pensava que els de la revista Paper de Vidre demanaven textos per al número del seu desè aniversari (per molts anys, nois!), he sentit l’enèsim sòmines dient això del cap-ben-moblat i m’he dit voilà!: se m’ha fet un revoltim mental amb revista, paper de vidre, tòpics, text, nostàlgia… I és que —més explicació— de jove vaig treballar en una botiga de pintures i, entre altres coses, hi despatxava paper de vidre, el paper esmeril fet amb pols de vidre que serveix per polir superfícies, i encara en recordo el tacte raspós al capciró dels dits. I ja està: motiu servit. Fi de l’excurs. Continuo rascant.)

¿Ben moblat? ¿El cap? Dispensi, ¿on té la tauleta de nit, vostè? ¿I el tresillo? Suposo que el llit de matrimoni el té ben empotradet al sistema límbic, entre l’hipotàlem i l’amígdala, tal com ha de ser. I el moble bar al lòbul temporal, intueixo, ¿oi?; no, només ho dic per allò del mam i l’oblit, etcètera. Els electrodomèstics em fan dubtar: ¿al final del neocòrtex, tirant cap a la zona límbica, o decididament a la zona reptiliana? ¿I les lleixes amb els seus llibres estimats, on les té?, ¿penjant d’uns quants axons? Només és curiositat, no es pensi que m’hi va res. Potser és dels que canvien els mobles de lloc força sovint, i deixi’m dir-li que això encara seria més inquietant. Amb tot, suposo que l’habitació dels nens la manté ben instal·lada al lòbul frontal, en equilibri perfecte, i si no ho té així, li aconsello el canvi com més aviat millor. I el jaç del gat o el gos, perdó: mascota, ¿on el té? Bé, deixem les coses parazoofíliques que encara hi prendríem mal. Però… no me’n puc estar: encara deixi’m preguntar-li on té posat, del tot inamovible, aquell vell escriptori amb els calaixets i el secreter. Va, confessi, vostè que encara té el vell fantasma de Freud fent d’equilibrista entre sinapsis.

Quan despatxava papers de vidre, me’n coneixia perfectament els gruixos —el gra— per la numeració, del 00 al 6 o al 7, em sembla recordar, de més fi a més granulat. Ara això no sé com va, però no sabeu com m’agradaria, deixeu-me fantasiar, agafar un full del 4 o el 5 per repassar ben repassadets els caps dels que dieu com de ben o mal moblats els té la gent. Ja que el primer no hi ha manera d’enxampar-lo, si pogués us els deixaria ben a punt de rebre una capa de vernís, els vostres mobles, perquè així us semblés que els renoveu. Us quedarien amb una tal aparença de nous que fins i tot podríeu arribar a enlluernar una mica les visites més incautes, ves que us dic. Perquè a mi no m’enredeu: quan dieu d’algú que té el cap ben moblat ens veniu a dir —gens subtilment, per cert— que vosaltres també l’hi teniu, si sou capaços de veure de forma tan preclara tota la decoració interior i el parament del seu. Però desenganyeu-vos: moble més, moble menys, tots tenim el mobiliari poc o molt corcat i dissimulem, com bonament podem, aquell polsim delator; la deixalla inconfusible del corc que se’ns cruspeix.