L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



dissabte, 9 de juny de 2012

Un tou d'ufals


Un dels primers records que tinc de mi, em sembla que el més nítid, va lligat a una situació, un protagonista a més de jo mateixa, un diàleg curt, una cançó i una olor. I no és un tòpic, això de l’olor, només que la meva no va lligada a un gust, tot i que per mi sempre ha estat quasi alimentícia. (Si em permeteu l’incís, i salvant tot el que calgui salvar, per mi hi ha poques coses tan vomitives com el gust i l’olor d’una magdalena sucada en te, i això no té res a veure amb la literatura de Proust i molt amb el meu origen pagès.) La meva olor és la de l’ufals* acabat de segar. Jo tenia sis anys, era a finals de juliol i anava asseguda o estirada sobre un tou d’ufals en un carro carregat fins dalt de tot (potser aquest mateix d’aquí, però no n'estic segura), tirat pel meu estimat Moro. Qui menava les regnes del Moro era el meu oncle, el germà del pare, cinc anys més jove que ell, i recordo amb exactitud les seves paraules: «Es dirà Anna, oi?» (aquí potser jo vaig dir que sí, no ho sé) «Doncs li haurem de cantar el baión». Ja està. Oi que és banal? Però segur que gairebé tots els records infantils més nítids de tothom semblen així de banals. La cançó associada al fet, ja ho veieu, no era cap cançó tradicional ni res de semblant, però sí que va ser molt popular, durant uns anys. Ara, per mi, el fet no ho era gens, de banal: acabava de néixer ma germana (per això sé que era a finals de juliol, perquè va néixer el 28). El meu oncle, un home jove, no podia deixar d’associar el nom d’Anna a aquesta cançó, a la pel·lícula i sobretot a aquest tros de dona que era la Mangano. I diria que potser tots dos ens vam posar a cantar i tot: «Tengo ganas de bailar el nuevo compás...» 

Sempre he estimat d’una manera especial el meu oncle Lluís, pel seu caràcter i suposo que perquè aquells primers anys meus el veia molt, i el tinc especialment associat a aquesta anècdota i a aquesta cançó. Recordo que era molt guapo (encara ho és, als seus vuitanta-cinc), ros (el meu pare era moreno), una barreja de Richard Widmarck, Kirk Douglas i sobretot Steve McQueen, seductor i simpàtic, que duia de cul les dones del poble de la seva generació i una mica de les de la posterior i segur que també una bona part de les de l’anterior i tot. Ara està tocat, més que el meu pare, perquè s’hi veu molt poc i no pot conduir ni llegir el diari ni anar a cuidar algun jardí com feia encara fins fa un temps per entretenir-se, fent veure que s’hi veia perquè el deixessin enfilar-se a un escaler i fins que els fills van dir que prou. Ell, que durant anys va tenir una Montesa i després va conduir cotxe i més tard, quan van expropiar gairebé tots els camps i vinyes del poble per fer-hi polígons industrials que ara estan mig buits, es va guanyar la vida conduint un camió, ara només engega el cotxe al garatge de ca seva de tant en tant, «per sentir l’olor de la benzina que crema», diu amb ironia resignada. I està encara més fotut perquè no se sap avenir, tot i que ja fa vuit anys, que la seva dona, una dona d’empenta com poques i bastant de bandera encara que no s’assemblava a la Mangano, va tenir una embòlia i es va convertir en la doneta que des d’aleshores només somriu quan li parles i et diu que sí o que no i prou. A ell també.

Em sembla que no ens adonem ben bé que ens fem vells fins que no veiem del tot vells els nostres pares. De la mateixa manera que no veiem els nostres pares i mares com a homes i dones fins que nosaltres mateixos no som homes i dones fets i drets. Un altre record, ja d'adolescent, és anar amb el meu pare amb la furgoneta dos cavalls i adonar-me que es mirava una dona que passava; aleshores jo em sentia estranya, quasi molesta. En aquells anys ton pare és ton pare i prou. T’adones molt tard que també és un home, i et sap greu no haver-ho entès abans, però és natural que sigui així. Fa potser nou o deu anys van operar el meu oncle de la pròstata. Quan el vaig anar a veure a l’hospital també hi havia mon pare i dos amics de l’oncle. Xerraven i feien broma. Enmig de les bromes, no sé com va anar, el meu oncle va dir alguna cosa així com que tot allò ja no funcionava com abans, mecaguncony, i que només molt de tant en tant... El meu pare, sempre tan discret, va deixar anar un «t’acompanyo en el sentiment». A mi em va semblar fantàstic que aquells quatre homes grans no es tallessin del tot davant meu ni per qui era, i vaig marxar de l’hospital amb un somriure. 

El temps, tan còmic que ens cura mentre ens mata. I ho deixo aquí.

*Al meu poble mai n’hem dit (en vam dir?) alfals ni userda.

Dec «la inspiració» d’aquest text a Adrià Pujol, perquè en una conversa a Twitter em va dir això que em va tornar a fer sentir l’olor i quasi el gust de l’ufals: «M’hi jugo un camp d’userda que ton avi, d’amagat, es llevava la boina i saludava l’astre Rei.» Gràcies.

4 comentaris:

  1. Aquests dies em ronden pensaments semblants a aquests teus ("Em sembla que no ens adonem ben bé que ens fem vells fins que no veiem del tot vells els nostres pares. De la mateixa manera que no veiem els nostres pares i mares com a homes i dones fins que nosaltres mateixos no som homes i dones fets i drets.").
    Gràcies, Teresa.

    PD: Ah, l'expressió "un tou de", tan pròpia de la teva zona, jo la vaig adoptar fa uns anys i la dic sovint gràcies a una bona amiga de Masquefa que me la va encomanar. :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Tina.

      I això que a tu et falta un bon tros, encara, eh, per arribar on sóc jo, i als teus pares un altre per ser on son els meus. Deu ser que ets una dona madura d'esperit :)

      L'"un tou de" és curiós, ja que es fa servir poc arreu i deu anar a trossets, perquè pel que dius a Masquefa també ho diuen, però no pas a tot el Baix Llobregat, em sembla (bé, Masquefa és Anoia, però el tenim a tocar). Però busca genuïnitat, avui dia. Per mi és del tot espontani i quotidià: "avui tinc un tou de feina", per exemple, que ja veus que no és cap munt de coses toves (normalment, vaja :)).

      Elimina
  2. L’olor de l'ufals no, però ara mateix he sentit l’olor dels préssecs acabats d’encaixar. I un record que tinc i que em va quedar marcat durant anys, va ser quan vaig sentir que el papa li deia a la Laieta de cal Xuleu: ¡ai si t’enganxes i et pogués portar al paller! .Jo potser tenia sis o set anys i a partir de llavors a la Laieta de cal Xuleu li vaig agafar mania o por, no ho sé.
    Gracies per escriure això, mentre ho llegia em queien les llàgrimes. Un petó

    ResponElimina
  3. Ostres, la Laieta! Mare meva (nostra)! Era més gran que el papa (això no hi vol dir res, esclar) i va morir soltera fa pocs anys. Curiós que no n'hàgim parlat mai, tu i jo, d'això. Mira com descobrim els secrets familiars, arran de la meva dèria teclejadora! Sort que tot queda al ciberespai :-) Un petó.

    ResponElimina