Sense dissimular, que ja sabem que tothom fa blogs per desfogar-se sobre coses personals

Quan sigui més gran, si hi arribo, vull ser com el meu pare. Posem que arribar als seus noranta, fets al febrer, i estar com ell està ara. Ha passat un mes pioc, però per sort torna a estar com un gínjol. Llavors feia dies que estava enrogallat: «re, estic una mica enconstipat i prou». Però l’1 de maig al vespre truco a casa seva i ma mare em diu que s’ha ficat al llit sense sopar perquè es trobava malament. Li dic que li posi el termòmetre: 38,5. Dic que truco al metge i que jo hi vaig corrents. «Vols dir? I si esperem a demà?» Són gent soferta, d’una altra època. El metge diu que cap a urgències falta gent (ha!), que sembla pneumònia. Per sort, només va ser la bronquitis crònica (encara fuma una mica, sí) aguditzada per aquell “enconstipat” de no res. Sis dies d’hospital: oxigen, antibiòtics, cortisones, etc. Aixafadíssim. Però amb unes ganes de fugir d'allà que no les podia dissimular ni amb tota la seva flegma natural. Tres setmanes per refer-se a casa, frisant per poder tornar a la vida normal, esglaonadament i a mesura que recuperava energies: primer passejar per la vorera fins a la primera cantonada, després a llençar la brossa, després a comprar el pa a la cantonada de sota, després a comprar aigua a la botiga de la cantonada de sobre. Després un dia que em ve a veure a la feina, quasi dos quilòmetres a peu des de ca seva. «Ves, que ton pare ve cap aquí» (trucada preventiva de ma mare). «He agafat el bastó, dona, que així vaig més segur, i si em canso m’assec, que a tot arreu hi ha bancs, i així veig ara l’un ara l’altre». El bastó sí, però sense mòbil, que n’hi vaig regalar un fa anys però després de barallar-s’hi unes setmanes dorm el son dels justos a la calaixera.

Dijous passat va tornar a agafar el cotxe (sí, encara condueix), el seu Seat matrícula B-TU però que li funciona com una seda de tan bé que l’ha cuidat, per acompanyar ma mare, que no pot caminar distàncies gaire llargues, a cal podòleg: «que no, que no cal que vingueu tu o ta germana, que ja l’hi porto jo, que ja m’hi veig amb cor, que aquell dia que vaig caure baixant del cotxe va ser perquè el cap el tenia fluix per la febre que em rondava.» «Segur?» «Segur, coi!» Divendres va tornar a agafar-lo per anar tots dos al Mercadona: «total, és una volteta de res per ficar-nos dins el pàrquing i ja està». Hi truquem a una hora prudencial (ma germana i jo, cadascuna pel seu compte, pesades!) per saber si han arribat sans i estalvis, i ens diuen que sí, i ma mare i tot està tota revifada, ella que veient-lo a ell fumut s’havia mig engorronit, ara també animada de poder tornar a la normalitat i no dependre de les filles; per això ens diu que l’endemà tornaran a anar a comprar, ara al Dia, «perquè el vi que troba al Mercadona no li agrada, a ton pare, n'hi agrada més un que troba al Dia». «Compreu dos paquets de llet, almenys, que així us durarà més». «Ui, no, que no ens hi cap, tanta cosa a casa, que tu compraries mig súper!» «Ah, esclar, com que casa vostra és tan petita…» «No, que no m’hi cap a l’armari de la cuina!, però ara que ho dius la podríem deixar a baix, sí.» Però no, a comprar s’hi va cada cop que falta alguna cosa i ja està. Com s’ha fet sempre. No en parlem més.

Però la traca va arribar dissabte al matí (al Mercadona va ser a la tarda, amb el cotxe), quan va tornar a agafar la moto (sí, encara va amb moto), una Vespino de l’any de la picor però que també té cuidadíssima; hi va amb el casc posat, això sí. Deu ser el conductor de ciclomotor més vell de Martorell (rima inevitable), conegut per bona part de la població. A ma germana i a mi no ens ho va dir: ma mare l'hi va xerrar quan ella li va trucar, mentre ell remugava al fons perquè «per què coi els ho has de dir?» Volia anar al mercat a comprar cireres, ves, i anar a fer el cafè al casal i a veure els contertulians que no veia de feia més d’un mes, tret dels que el van anar a veure a l’hospital. I de passada tornar a l’hospital a veure un dels amics que havia tingut una petita embòlia (quina sort tornar-hi només de visita, devia pensar, amb una mica de sentiment de culpa per l’amic). I no hi podia anar pas a peu, que feia molta calor, i tampoc amb cotxe, que el dissabte, dia de mercat, no es troba ni un forat per aparcar. «Que no ho veieu, que ja estic bé, pesades?!» No ho diu, només ho pensa. Ah, i ni volem saber si torna a fumar al carrer, d’amagat de la mare, però en tot cas ja ens ho dirà ella, que té un nas, per això…! 

I què hem de fer? Doncs res; ja em direu el què. Si s’hi veu amb cor, doncs endavant. No ens sembla que tinguem el dret de prohibir-l’hi. Patim, esclar, però patiríem més de veure’l migrar-se assegut tot lo dia al sofà mirant la tele. Però esclar, llavors hi ha allò que passa als pobles (Martorell és un poble que ha crescut i prou): «m’ha semblat veure ton pare amb moooto!, pot seeer?» «Sí, és.» I hi ha els amics de ma filla i els de les meves nebodes que «al·lucinen molt» quan els diuen que son avi, etc. Allò que segons qui t’ho diu i com t’agafa hi fas broma mentre et justifiques per ser tan inconscient de deixar ton pare anar amb cotxe, i amb moto!, als noranta anys, i segons qui t’ho diu i com t’agafa l’engegaries a fer punyetes. I em sembla que ja en començo a estar tipa, de brometes i justificacions. Passa-t’ho bé, pare! Coi, que en tens noranta però torna a semblar que només en tens vuitanta, com et diu molta gent i tu tan cofoi! 

(«Perill públic», he sentit? A qui em digui que és un perill públic li clavo un gec de cleques. Ara vindrà d'aquest perill públic, no et fot?!)