Ets valenta

Hi ha moltes maneres de classificar la gent. Tots classifiquem i som classificats. Últimament constato que hi ha tres tipus de persones en funció de com et tracten quan saben que tens o has tingut una malaltia greu. Com que em va donar per explicar a parents segons i tercers, amics, coneguts i algun saludat i tot, depenent de com anava d’ànims, que m’havien trobat un càncer de pit, que me l’operaven i que després em tocaria fer radioteràpia per rematar alguna hipotètica cèl·lula maligna que pogués quedar emboscada, em vaig trobant gent que em pregunta com estic. I d’aquí ve el treball de camp, com si diguéssim, del qual es desprèn la taxonomia pedestre que m’he muntat. I si penseu que tot plegat no passa de ser res més que teràpia i més catarsi casolanes, l’encertareu de ple, esclar.

Però abans cal que faci la classificació prèvia de dos tipus de persones, parlant molt a l’engròs, segons les dues reaccions bàsiques que van tenir quan els ho vaig anunciar. Hi va haver qui de seguida em va voler confortar, i ho va aconseguir, amb paraules ànim: «Te’n sortiràs, el pronòstic és bastant bo, tal com t’han dit, i sóc aquí pel que calgui.» És el que t’esperes. I no ho saps del tot fins que t’hi trobes, que això és el que t’esperes, encara que, en el meu cas, també es correspon amb el que diria, i he dit algun cop, en casos més o menys equiparables. Després em vaig trobar amb la gent que no sap què dir-te, que no li surt ni una paraula, que queden tan estupefactes com si els anunciessis que aquest matí t’has despertat de color verd. Són gent espantadissa i pusil·lànime, en general; gent que no vol pensar ni en malalties ni en la mort; gent (parlo, en general, de gent de la meva edat, d’una certíssima edat) que encara viu ancorada en els temps que la paraula càncer era tabú, gent que parlava de mal lleig. Gent que encara no gosa dir-la en veu alta. Tinc una cosina que el dia que me la vaig trobar pel carrer i em va preguntar pel pare també li vaig explicar que el dia abans m’havien diagnosticat un càncer al pit; es va quedar tan astorada que no va saber què dir. Bé, alguna cosa va dir, però res de coherent ni de gaire adequat, pel que recordo. L’endemà, quan ho va haver paït, em va trucar per disculpar-se de no haver estat a l’alçada: «Em vaig quedar tan parada que no vaig saber què dir-te.» Bé. Un altre cas: grup de whatsap (sí, allò) d’amigues del poble de tota la vida; aniversari d’una l’endemà, amb berenar de celebració; missatgets amunt i avall, i llavors em va sortir de natural dir-los-ho. Totes van contestar-me alguna cosa: missatges d’ànim i d’«Ostres, amb ton pare així, a més...». Totes menys una, que no deia res, i era la que ja sabia que si no deia res era perquè no sabia què dir. L’endemà, en persona, m’ho va confirmar: «Em vaig quedar tan parada que no vaig saber què dir-te.» Llavors és quan penses: «Coi de bleda, com quan érem petites!; ¿no podies dir simplement “em sap greu”, “ànims!” o alguna cosa per l’estil?». Bé, no cal estendre-s’hi més.

Passem a la classificació dels tres grups que deia abans. Primer, les persones que et pregunten i t’animen, ni que sigui amb quatre paraules amistoses i sinceres, però que no hi posen salsa sobrera que enfarfega. I en aquest grup he d’incloure algunes persones que ni tan sols conec personalment, que conec només de Twitter, cosa que em conforta de debò perquè em confirma que hi ha bona gent arreu.

Segon, les persones que et volen animar de cor i que no són conscients que afegint-hi una mica de salsa espatllen la recepta. Ho fan de bona fe, ja ho sé, i al principi m’ho agafava amb paciència i bonhomia, però ara ja m’atabalen una mica i ja començo a contestar-los amb un to un pèl irònic, i espero que la meva misantropia latent no em traeixi i aviat no em surti un moc incontrolable, d’aquells de què després em penedeixo de per vida. Són els que et diuen: «Oh, però et veig molt bé!»; «Oh, fas molt bona cara!», fins i tot: «Oh, però estàs molt guapa!». Dia pacient: els dius que esclar, que per sort no et fan químio sinó ràdio, que no et deixa grogui (m’he trobat amb més d’un cas que no saben quina diferència hi ha entre els dos tractaments!). Dia irònic: «Home, encara no estic a les últimes!». Dia misantròpic: espero que no arribi.

Tercer, i aquest és el que em posa més nerviosa i no sé ben bé per què, almenys no ho sé del tot. Els que em diuen: «Ets valenta.» I de fet hauria de dir les que em diuen, ja que totes les que m’ho han dit són dones, i no és tan curiós o rar com sembla, aviam si després m’explico. M’ho diuen quan saben que vaig cada dia a Barcelona sola, amb cotxe, a fer-me la ràdioteràpia. I les que m’ho diuen són les que sospito que elles serien incapaces de fer-ho, que necessitarien que algú les acompanyés. No vull dir que les dones en general... No, només dic que aquestes que m’ho diuen no ho farien o, si ho haguessin de fer, els costaria molt. M’emprenya molt, aquest grup. Potser perquè sempre m’he sabut espavilar tota sola, encara que tingui gent al costat, i per això no suporto aquest bledisme, aquesta minusvalidesa emocional. I no vull dir que jo sigui cap heroïna; em vaig acollonir quan ho vagi saber i tinc moments fluixos com tothom, però quan ets al ball balles encara que la ballis i t’aguantes la por de caure; procures de totes totes fermar-la curta, la por, i quan no ho aconsegueixes del tot, te l’empasses. Recordo que un dia, ja fa uns anys, a la sala d’espera de l’hospital on jo acompanyava el pare, que li havien de fer una colonoscòpia, hi havia una dona que va estar-se quasi una hora, mentre esperava que la cridessin (i em consta, pel que deien, que no tenia res greu), amb el cap arrepenjat sobre l’espatlla del marit i ben arrapada al seu braç, com una nena petita desemparada. La vaig menysprear a l’acte, i algun cop que els he vist pel carrer, ella o el seu home, em ve al cap aquella imatge depriment. Una imatge que mai no he vist que donés cap home (vet aquí l’explicació que he anunciat abans, i tant me fa si a algú això li sembla masclista). Per això, quan molts, sobretot dones, diuen que les dones són més valentes que els homes, dic que depèn, que hi ha valentes i covardes i covards i valents (m’estalvio dir que covardia i valentia no són valors absoluts, etcètera). Potser sí que som, en general, més comunicatives (més empàtiques, que es diu ara; més xerraires, que s’ha dit sempre), cosa molt positiva en aquesta vida ─i això potser em serveix de contrapès de l’explicació anterior─, però sempre tinc una mica de por d’esgarrinxar-me amb els tòpics. I no, jo no sóc valenta, els contesto quan em diuen «Ets valenta.» «¿Què vols que faci, soca?, que em quedi arrupida en un racó o que doni cops de cap a la paret?». Els ho dic així menys això de soca, esclar, que només penso per desfogar-me: «Com es pot ser tan beneit?», penso. Sí, ho fan de bona fe. Però la bona fe, ja dic, a vegades enfarfega. O és que tinc un païdor delicat, que segons com, també.

Catarsi

Aviso que això no és res més que un desfogament terapèutic escrit a raig. Re de literatura, doncs. Qui pretengui trobar-n’hi, que no passi d’aquí.

Des del 16 de juliol passat he anat escrivint una mena de diari, jo que mai de la vida n’he fet cap. No hi he anotat coses cada dia, però gairebé.

El 16 de juliol passat vam ingressar el pare a l’hospital per una hematúria urinària que va resultar ser símptoma clar d’un càncer de bufeta. Llavors tenia noranta-dos anys i el 5 de febrer passat en va fer noranta-tres. I ara, havent-hi posat de moment el punt final el dia 27 d’abril, dia en què el vam enterrar, m’adono que el text té exactament noranta-tres pàgines en total. Això no és rellevant ni vol dir res, ja ho sé, però simplement m’hi he fixat. El pare tenia noranta-tres anys, però tan físicament com mentalment semblava que en tingués vuitanta. Després de la intervenció per cistoscòpia, com que per l’edat no li podien fer cap tractament agressiu posterior, no li vam dir res del que tenia mentre estigués prou bé per fer la seva vida normal, que consistia, entre altres coses, a anar a comprar cada cop que la mare s’adonava que havia de menester alguna cosa, a anar a una tertúlia en una plaça amb quatre o cinc o sis homes i dones de més o menys la seva edat, a anar els dissabtes al matí al casal d’avis al costat del mercat ambulant a fer-la petar amb tres o quatre amics més dels pocs que li quedaven i també per fer un volt pel mercat, a escapar-se a l’estanc a comprar tabac i a anar a fer el cafè després de dinar al bar del seu mateix carrer, uns quants metres més enllà. Tot això, tret dels cafès al bar, ho feia o bé amb el cotxe, un vell Peugeot cuidadíssim, o bé amb una Vespino vermella, també vella i cuidadíssima. Al poble molta gent el coneixia i alguns ─hi ha torracollons arreu─ ens deien, a ma germana i a mi, que com era que el deixàvem anar amb moto. Jo, si estava de bon humor, els deia que el pare tenia més bons reflexos que jo. Si no ho estava, no els engegava per pietat o per educació, que encara me’n queda, però me’ls espolsava com a mosques colloneres.

M’estalvio tots els detalls del seu últim mes i mig, des del dia de Sant Josep que va ingressar per una complicació de la bronquitis que tenia i on va ser fins l’1 dabril, i les cures pal·liatives posteriors a casa; les atencions constants; el nostre esgotament, augmentat per les atencions que també requeria la mare; el seu ànim de refer-se durant els primers dies; la seva bonhomiosa paciència; el seu agraïment, que ens trencava el cor quan ens el manifestava, cada dia. Tot això i més. I ara despotricaria de gust contra els membres del PADES que ens van tocar, tan bé que ens havien dit que funcionaven arreu (no dubto que n’hi deu haver que funcionen, però els de Martorell no són d’aquests, i això que només els vam donar “feina” una setmana, l’última), però deixem-ho córrer. O no, no em dóna la gana; almenys diré que treballant de dilluns a divendres com només treballen i havent mort el pare dissabte 25 al vespre i havent-lo enterrat dilluns 27, dimarts 28 (dilluns era festiu a Martorell i no hi eren) vaig trucar-hi per dir-los que el pare havia mort; l’administrativa en va prendre nota i em va dir que el metge o la infermera ens trucarien. Encara els esperem. Ni el condol. I a casa els pares encara hi ha unes quantes dosis de morfina i calmants que... Prou. El pare no es mereix que maleeixi, perquè era un home bo i pacífic que no engegava mai ni el més imbècil dels imbècils. Vull dir, això sí, que el metge de capçalera i els infermers del CAP, en canvi, van comportar-se de primera. Però el protocol és el protocol i, després d’ells, “el cas” passava al PADES.

El fet és que el pare ja no hi és i que ens ha deixat un buit immens. Perquè era el pare i perquè era com era. Un buit que no podrem omplir amb res. Em sento òrfena a les portes de la meva vellesa. Allò que va dir Martin Amis quan es va morir son pare: «La figura mediadora, el pare, l'home que hi ha entre el fill i la mort, ja no hi és; i ja res tornarà a ser el mateix», és exacte. Almenys per a mi. La vida és tan curta, joves amics meus que em pugueu llegir, que potser no en teniu ni idea, de com passa, tot això, i sapigueu que no és gens ridícul sentir-se òrfena a la seixantena. I que vosaltres i aquesta canalla que molts ara pugeu un dia també sereu i seran vells desvalguts. Memento mori, amics meus. Així em sento. I se me’n refot que algú ─molts─ pensin i diguin que ves, que ja era gran, que ja li tocava. Estúpids! Era el pare. I si qui ho diu encara no s’hi ha trobat, per sort seva, que hi pensi quan li arribi l’hora. I si algú s’hi ha trobat i ho diu és que és un pobre d’esperit que no em mereix cap respecte. M’ho deia ma filla ahir: «M’emprenya molt que alguns amics em diguin que em consoli pensant que l’avi ja era vell, que em vulguin consolar dient-me que no plori, que em calmi. Què coi m’he de calmar! El dol s’ha de viure i el plor ha de sortir. I si els dic que haver estat al seu costat, tots plegats en l’agonia final, eixugant-li les glopades que expulsava, prenent-li el pols, acariciant-li el front i les galtes, fent-li petons, va ser dur però alhora una experiència que m’hauria sabut molt greu perdre’m, sé que a alguns els costa d’entendre.» Perquè la mort fa por, però ja no la pròpia sinó viure i veure la d’algú. El tabú. La vida vista com una beneiteria perpètua. La vida banal. La no complicació. Per això tanta gent mor als hospitals quan ja no caldria perquè els hospitals ja no hi poden fer res més. Perquè no ho volen veure. Perquè és més fàcil, més net, que s’enduguin el cos de l’habitació de l’hospital (sovint compartida, quina intimitat, pobre moribund!), i portar al tanatori la roba perquè vesteixin aquell cos, aquell cadàver, que ja molts ni anomenen pare o mare o avi o germà, que ja prou tràngol és haver de fer els tràmits burocràtics en calent, contra rellotge, perquè no et donen ni temps perquè surtis una mica de l’estaborniment i del dolor. ¿Per què complicar-ho més, fer-ho més cru, volent que mori a casa? Ens hem tornat molt nets, molt polits, molt tous. Molt covards.

I sí, escric això trista i exhausta. I l’atzar, tan juganer, resulta que no em permet ni viure el dol amb la serenitat ni el recolliment que caldria. Per això també aquest meu desfogament impúdic i també una mica, una mica de res, enrabiat. El dia 20 d’abril, cinc dies abans de morir el pare, em van diagnosticar un càncer de mama. (Sí, potser ho sóc massa, d’impúdica, proclamant això, ho sé, però m’ha donat per explicar-ho a molta gent: més catarsi, no per despertar compassió.) Detectat amb la revisió rutinària anual, diuen que petit i tractable sense gaire problemes. Ja ho veurem, però hi confio. ¿Sabeu què és viure tot això de cop? El dolor per la mort del pare i els tràmits burocràtics inevitables, així en calent i com un calbot inesperat, i per altra banda (no, tot junt) visites mèdiques i proves i més proves per preparar la intervenció com més aviat millor. De traca. Però em refaig físicament com puc, em desfogo anímicament plorant com una magdalena pel pare quan em desperto al cap de tres hores d’adormir-me i encaro amb un coratge que em desconexia el que ara em ve a sobre. Jo, una hipocondríaca de manual que de sobte descobreix que pot treure forces de flaquesa. Pit i fora, i ni em disculpo pel sarcasme. Només per aquest desfogament tan desgavellat i llarg amb qui hagi pogut arribar fins aquí.

Sempre són els altres

Ens sentim perduts davant d’algú que ens desconcerta. Perplexos quan intentem entendre les accions i reaccions dels altres fent servir l’únic referent que ens sembla fiable i que tenim sempre a mà: nosaltres mateixos. «Jo no ho faria mai, això», diem, quan el desconcert ens aclapara. I ens barallaríem amb qui fos per intentar demostrar que nosaltres no hem desconcertat mai ningú.

La Torre de Santa Llúcia de Martorell, crònica d'una desídia

Com a continuació d'aquest post sobre la Torre de Santa Llúcia de Martorell, ara m'ha donat per fer un vídeo. No sé si més enllà dels que coneixem l'existència, la importància i l'estat actual de l'edifici, interessarà gaire gent, però potser a algú li resultarà curiós. En tot cas, aquí el deixo. Dura trenta minuts, i és veritat que hi ha una volguda repetició d'imatges una mica prolixa; si us en voleu saltar trossets, no us deixeu el final, on hi ha el resum històric i els crèdits.

Aviso que es tracta d'un muntatge molt casolà i personal (i emotiu, esclar). M'he barallat unes quantes hores amb el Windows Live Movie Maker sense saber ni com anava, però al final me n'he sortit (i he aconseguit posar-hi música i que al final casés tot!). Està fet a partir de fotografies fetes majoritàriament per l'historiador Ferran Balanza el 2012 i per mi el mes de juny d'aquest any 2014, a més d'unes quantes d'anteriors. En ambdós casos ens hi vam jugar una mica el tipus per haver entrat a retratar, tots sols, un edifici que va caient a trossos i que en les dues ocasions es trobava obert del tot, amb el perill que això comporta, per presumptes «actuacions» municipals. En les dues ocasions també vam ser oportuns perquè al cap de pocs dies ja estava altre cop tancat i barrat. 

El muntatge mostra l'estat d'abandonament i quasi ruïna d'un edifici històric que data de principis del segle XIII, que conserva traces d'estil gòtic i que té un important pati amb arcs i pilars d'estil renaixentista. Catalogat d'interès artístic per la Generalitat de Catalunya, des del 2007 és propietat de l'Ajuntament de Martorell, que es veu que té altra feina que intentar conservar coses així o almenys impedir que es malmetin més del compte. 

I 'nar-hi 'nant.

Lluna de gener

Aquesta narració, escrita el gener del 2012 i basada en fets reals viscuts pel meu pare, va guanyar el premi al millor conte d'autors locals dels Premis Vila de Martorell 2014. Com que els premis locals no es publiquen enlloc, la penjo aquí per si algú la vol llegir a més dels pocs que ja ho han fet.

Lluna de gener

Per al Vicenç, el meu pare

Has pujat a les golfes a buscar ara no recordes què. No ho recordes perquè quan has sigut al replà has obert la porta del terrat per veure si la nit era serena i si demà al matí, doncs, hi hauria glaçada de la bona. De fet, penses que a aquestes alçades tant te fa que n’hi hagi: ni se’t glaçaran els borrons dels arbres ni se’t cremaran les carxofes. Fa anys que els terrossos van quedar sepultats sota l’asfalt i que la caldera va substituir la llar de foc. I que aquesta casa ja no és aquella casa. Però és el costum: «aquest vespre està serè; demà al matí, glaçada». Hi ha lluna plena i, per un moment, mirant cap a llevant, et sembla veure la mateixa claror intensa que hi havia una nit de fa més de setanta anys. ¿Quants, exactament? Setanta-tres; això mateix. Et faltaven deu dies per fer-ne disset; era el 26 de gener. Te’n recordes perfectament, d’aquella nit, tornant cap a casa pel camí, ja fosc però no pas nit negra per aquella claror de la lluna. No havies tingut mai por d’anar de nit pel camí de plàtans i moreres, amb els camps, horts i vinyes a banda i banda dels marges: a l’esquerra, enlairades, les vinyes emmarcades per les fileres d’oliveres i, a sota, els trossos de sembrat amb el blat que despuntava; a la dreta, dos metres per sota del nivell del camí, els bancals d’horta abans i després del gran safareig. Sí que, passada la font, feia una mica de basarda saber que a sota hi havia el caminet estret, fosc i amagat sota els esbarzers i els arbustos, i que a partir d’aquí corria paral·lel al camí fins a l’esplanada de la casa, a tocar del llorer, la figuera i les acàcies i del canyissar que marcava l’altre camí de baixada cap a l’hort. En les nits clares per la lluna, tot això tenia per a tu una aparença especial, tot i que no ho deies a ningú ni hauries sabut com explicar-ho. Una calma i una bellesa espantada que no sabies definir.

No, no havies tingut mai por, i menys quan hi havia aquella lluna plena acollidora, com gairebé aquesta d’avui. Però aquella nit en tenies. En tenies una mica. O potser molta. I no per la basarda pel caminet emboscat ni per l’udol d’una òliba invisible, que sabies inofensiva, sinó per la sentida el dia abans, havent dinat, quan vau notar que s’acostava gent, un escamot d’homes fent renou. Com que ja estàveu a l’aguait, no us va agafar del tot desprevinguts però us vau espantar igual. «Els moros; els moros del Franco!», va cridar la Teresina. El pare no hi era; el teu germà, de dotze anys, va treure el cap per les pilastres i li van manar que baixés, que buscaven menjar i algunes eines. «I dones!» —va dir un. Tu no t’ho vas pensar. Mentre el teu germà els deia que agafessin el que volguessin però que no hi havia dones, que només hi havia el mosso a la vaqueria, no vas treure el cap i vas estirar, resolut i bo i calmant-les, les dones de la casa: la mare, una cosina teva i la Teresina; vau córrer cap al pis dels amos, desert de feia temps i, des d’allà, per l’escaleta de la capella destrossada, vau anar a parar al galliner i a la cort i vau sortir pel costat, per la porta del porxo, arran del femer, amb tant de risc que us enxampés el soldat que s’havia quedat a fora vigilant, que ara et sembla mentida com vas tenir valor. Però ho vau aconseguir i vau fugir pel camí dels avellaners, cap al fruiterar nou, emparats pel bosquet que hi havia i, un cop travessat el torrent i seguint per sota la via del tren, us vau refugiar a ca l’oncle Vicenç, ja a Can Carreres, mentre sentíeu com xiulaven encara força trets, creuats entre els ocupants i els últims resistents que es retiraven pel turó del Telègraf un cop volats els ponts el dia abans, el del Diable inclòs. Us podien haver enxampat, sí, però sabies que no us podíeu quedar allà: refugiar-se a les grans golfes era impossible, segurament hi pujarien buscant gra o el que fos que hi pretenguessin trobar. Amagar-se al porxo tampoc era assenyat: hi anirien a rampinyar aviram, conills i potser algun garrí i tot. Tot això ho vas pensar sense gairebé parar-hi esment. I hi va haver sort. Però l’endemà a la nit, pel camí, tenies una mica de por. I era del tot natural, aquella por, que se’t barrejava amb la pena per l’haca que us havia requisat feia dos dies un soldat solitari que fugia i pel cavall que ahir us van prendre els nous.

La teva cosina, que vivia llavors a casa vostra mentre el seu marit primer era al front i ara fugia cap a França, t’ho va agrair de per vida, i mai més no has pogut pensar-hi sense que els ulls t’espurnegin i hagis de prémer fort els llavis. Com ara, a punt de fer-ne noranta, amb aquesta lluna que sembla benigna però que només és impassible, en una nit tan serena i freda com aquella. Encara que la claror ja no pot ser tan intensa, ara, has aclucat un moment els ulls i la veus tal com era llavors. I recordes aquell camí amb roderes de carro com si el trepitgessis ara, i en veus nítidament cada meandre, cada clot, cada arbre, cada branca i cada ombra, tot perfilat per la claror de la lluna plena de gener.

Analgèsic

Consulto el DIEC: catxet m. [LC] [MD] Càpsula feta de pa d’àngel o de midó. Vaig a la font inesgotable i sempre més fresca de l’Alcover-Moll: catxet m. Conjunt de dues hòsties rodones adherides per les vores i entre les quals es posa un medicament perquè el malalt el pugui prendre sense sentir-ne el mal gust; cast. Cachet. Etim.: pres del francès cachet, mat. sing. 

No sé per què, ni tan sols tinc mal de queixal, m’acaba de venir al cap l’avi dient a ma mare, un dia que em sembla que jo en tenia (o deia que en tenia), de mal de queixal: «Dóna-li un catxet, que li anirà bé». També em sembla que a vegades en deien sello, del catxet. El que sí sé segur és que el senties de seguida, el gust amargant a la boca: el pa d’àngel es desfeia de pressa i no servia de gran cosa. Ara, això sí: allò tan amarg era eficaç, al cap d’una estona.

Grip A entre col·lapses

Cedeixo aquest espai a ma germana, que la setmana passada va patir la grip A i va estar ingressada quasi una setmana a l'Hospital Sant Joan de Déu de Martorell i hi va anar escrivint, a raig i a estones (i al mòbil, que ja té mèrit, amb aquell tecladet!), aquestes notes que em sembla que són interessants de llegir.

Dimecres 15 i dijous 16 de gener de 2014

Des de les quatre de la tarda en una llitera al passadís d'urgències. Em costava respirar, tenia molt mal de cap i febre, tossint al costat de tothom. A quarts d'una de la matinada em diuen que tinc la grip A. M'aïllen ràpidament en “una habitació...”, els metges i infermeres amb mascaretes, guants i bates verdes. "L'habitació" d'aïllament estava al mateix passadís d'urgències; a la porta corredissa li mancaven tres dits per tancar, no hi havia WC i quan necessitava anar-hi em posava jo la mascareta, agafava el pal amb rodes amb la medicació penjant i traspassava tot el passadís esquivant cadires de rodes i lliteres o m'esquivaven ells a mi ja que jo anava a pas de tortuga.

Una nit llarga, mascareta d'oxigen, sèrum, antibiòtics, cortisona, calmants i inhaladors de ventolín que em van provocar taquicàrdies. No vaig dormir gens, envoltada de soroll de telèfons, lliteres, nens plorant, gent queixant-se... Quan tot estava mes tranquil, el personal sanitari es va començar a queixar per l'ambient estressant de tot el dia i també per les retallades, una infermera va dir:  “No creieu que aquest aïllament d'avui és una mica patètic?, però esclar s'ha de seguir el protocol...”. Jo, que ho sentia tot, em vaig sentir una mica protagonista. Van estar tota la nit molt pendents de mi i controlant-me a cada moment, però vaig notar un descontrol en el mencionat protocol, primer em van posar una mascareta, als 10 minuts ve la cap d'infermeria i me la treu i diu que només me la posi per anar al lavabo. A mi no em feien posar guants i havia d’obrir i tancar portes, obrir i tancar la tapa del vàter, agafar paper higiènic, tirar la cadena del vàter públic...

Vaig ajudar una dona gran a cordar-li la bata blanca amb tres vetes (a la seva n’hi faltava una) que et donen en aquests llocs. Per davant sembla que vagis tota tapadeta, però per darrere, i si t’han deixat les calces posades, es l’únic que et queda tapadet.

Vaig estar en aquesta situació fins a les vuit del vespre del dia 16 (28 hores). No hi havia habitacions en tot l'hospital i a més jo en necessitava una d'individual per això de l’aïllament. Mitja hora abans treu el cap un metge i em diu que ha preparat el meu ingrés a planta i que ell mateix és el que em portarà i em controlarà durant tota la meva estada a l’hospital. Tot i que em trobava malament, em vaig animar mínimament. Volia estirar-me en un llit de veritat, tenir un coixí on recolzar el cap i no una tovallola enrotllada sota el clatell. Perdre de vista aquella “habitació” freda amb rajoletes blanques i que només tenia una “finestra” al sostre d’uns 20 cm. Amb un llençol lligat als vidres, potser algú encara va considerar que allà hi havia massa claror. Jo tenia febre i a estones al·lucinacions, però us asseguro que aquell metge el vaig veure i sentir; era alt, cabell llarg, de pell bronzejada, retirava a l’Antonio Banderas a la pel·li del Zorro (no m’agrada gens el Banderas), i amb una veu greu molt agradable, “estil Boixaderes”

Divendres 17 de gener

A la porta de l'entrada de l'habitació vaig veure que hi posava "zona restringida",  amb mascaretes, guants i bates que s'havien de posar les visites que em volien venir a veure. Jo tenia prohibit tocar i traspassar la porta.

Habitació petita, per la finestra veia un triangle de cel i les quatre parets del pati interior de l’hospital.

Em trobava millor, però molt esgotada. Durant tot el divendres no va passar cap metge a fer-me una visita. Em va trucar per telèfon al vespre una doctora i em va dir que tot ho tenien controlat i que a l’hospital estaven col·lapsats. També em va demanar disculpes de part del “Zorro–Boixaderes”, li havia passat per alt venir-me a veure. Veieu com no va ser una al·lucinació? Jo també estava saturada, col·lapsada i estressada i em trobava malament. Durant tot el dia vaig tenir la necessitat que em vingués a veure algun professional de l’hospital.

Aquella nit vaig descansar més.

Dissabte 18 de gener

Les visites que tenia entraven ja disfressats i se'ls notava la cara i els gestos d'angoixa de seguida, això que poca cara els quedava lliure perquè els veiés. M'agradava, esclar, que vinguessin a veure'm, i ho necessitava, però els deia aviat que marxessin; no m'hi trobava gaire còmoda, amb aquesta situació.

Com que era dissabte, només control de les infermeres i molt bon tracte i atenció. Bé, a tot arreu hi ha algú que el bon tracte i l’atenció l'entén d'una altra manera...

Diumenge 19 de gener

Tot igual.

L'habitació se'm feia més petita, deixava la porta del lavabo oberta per poder fixar la vista una mica més lluny del metre i mig de les parets que m'envoltaven.

Al vespre va passar la doctora i em va tornar a dir que estaven col·lapsats. A mi això m'hi va sobrar. Jo el que volia saber era si l'endemà me n’anava.

“Demà et farem una analítica i una radiografia i si tot esta bé et pautaré una medicació i cap a casa”, em va dir.

Dilluns 20 de gener

Sis de la matinada. Com cada matí, control: febre, oxigen, pressió, pipa inhaladora, antibiòtic.... Em vaig dutxar abans d'esmorzar per si venia el metge; jo tenia pressa. Quan esmorzava va entrar i em va dir que em feien l'analítica i més tard la placa i que quan ho tingués llest em venia a veure. Després de dinar cap a casa. Uè! vaig pensar.

Sí, sí... L'anàlisi me la van fer de seguida, però tot el matí escoltant si pel passadís se sentia arribar una cadira de rodes que em portés a raigs, i res. Les infermeres trucaven a RX perquè jo els insistia que ho fessin. Deien que ja em tenien en llista. A les tres de la tarda treu el cap per la porta la doctora i em diu que me la farien cap al tard, que els de  RX estaven COL·LAPSATS!: ho vàrem repetir quasi a l’uníson.

Ella m'havia dit que plegava a aquella hora. Em vaig estirar al llit i em vaig cagar en l'hospital "col·lapsat" dels collons.

Mentre sopava em van venir a buscar per fer-me les plaques. A RX em va semblar tot tranquil, dos de xerrera, un grupet en un quartet que es menjaven un entrepà... La noia que em va fer les radiografies anava amb 2 mascaretes, una sobre l'altra, guants i una bata cordada fins al coll. Si hagués tingut el casc de la moto també se l’hauria posat.

Dimarts 21 de gener

Són les deu del matí, ja estic dutxada i esmorzada i també esgotada, quasi no he dormit i continuo esperant.

A les 10.30 apareix la doctora amb tota la paperassa. Tots els resultats estaven bé... Però m’esperava un mes més de medicació des de casa.

  

* Aquests dies vaig sentir: saturat, col·lapsat, manca de llits, manca de recursos, manca de personal, personal estressat, personal “agobiat”...

* Aquests dies vaig notar: manca d'organització, manca d'atenció i suport en molt personal sanitari i en alguns casos manca de professionalitat.

* Aquests dies em vaig endur: una experiència bastant fotuda, bona atenció i suport en molt personal sanitari, i també vaig tenir bons professionals al meu costat.

El millor és que vaig deixar la grip A pel camí.

Anna Amat

Sol solet, nadala

Com que sembla que aquest Nadal no en farà, em fa il·lusió compartir aquest Sol solet, cantat a cappella per la meva mare fa tres anys, quan en tenia vuitanta-cinc. Una neboda meva la va gravar i ara l'hem recuperat. Bon Nadal!

Maria Canals: Sol solet

Santa Llúcia

El 26 d'agost del 2012 vaig penjar aquest text que segueix amb el títol Santa Llúcia ha perdut la vista. Com que avui és Santa Llúcia i el més calent és a l'aigüera (la santa continua orba, pobreta) el reprodueixo tal qual.

A tall d’informació essencial prèvia, remeto a aquest text de l’arquitecte Rafa Díez i meu, publicat l’any 2003 en el butlletí de l'entitat Martorell Viu.

Potser també cal que expliqui que el meu interès per la Torre de Santa Llúcia, semblant al que puguin tenir altres martorellencs per un edifici històric singular, també té per a mi un component sentimental que no té per a d’altres tret de la meva família directa: vaig néixer en aquesta casa, mena de palau masia envoltada de camps, horts i vinyes, i hi vaig viure els meus primers vint-i-quatre anys. Els meus besavis per la banda de l’àvia paterna hi van fer de masovers des de finals del XIX, després ho van continuar fent els avis i finalment els pares, que hi van viure fins l’any 1981, quan al voltant ja no hi quedaven terres per cultivar sinó asfalt, totxanes, formigó i uralita de les indústries del polígon que es va construir als industriosos seixanta, amb l’expropiació facilitada per l’alcalde Bonastre, gran quefe camisat de blau, feta a molt bon preu per als promotors i amb unes indemnitzacions de tómbola benèfica per a masovers i parcers, una bona colla de gent que vivia de treballar aquelles terres fèrtils que anaven del marge dret del Llobregat a la carretera de Montserrat (l’antiga NII) i un bon tros a l’altra banda de carretera i tot, i de Can Bros al torrent de Llops, tot plegat uns quants centenars d’hectàrees.

L'edifici c. 1912

Des d’aquell article del 2003 ha plogut força, malauradament per a l’estat d’aquest edifici, i tot plegat no ha fet res més que empitjorar, sobretot si tenim en compte que la titularitat de la Torre ja és municipal des de l’any 2007 i que un cop salvada aquesta qüestió, que semblava que era l’impediment principal per actuar-hi, encara no s’hi ha fet res, a part d’un estudi planimètric dels serveis tècnics municipals per comprovar-ne l’estat dels fonaments. Caldria, com a mínim, fer-hi una actuació d’urgència d’apuntalament i de cobriment de la teulada esfondrada ara fa dos anys, l’agost del 2010: article a Regió7.

Ara, amb aquest estat de coses, hem sabut que al voltant de l’edifici hi estan abocant les terres que extreuen des de fa dies de la llera de l’Anoia. Ens ho va dir el meu pare la setmana passada i n’està ben esparverat, tot i que no ha gosat anar-ho a veure. Jo tampoc, però ma germana hi ha anat en un atac d’intrepidesa i n’ha fet fotos. En poso un parell, en què es veuen les piles de terra que contribueixen a donar un aspecte més lamentable de l’edifici (també s’hi veu l’estat de degradació de la façana) i de tot l’entorn i acaben d’ofegar la vegetació i les poques i velles acàcies que encara queden vives davant de la casa. Vist en directe tot plegat encara fa més pena, com és comprensible. No em ser estar, com a intent de descompressió, de fer-hi una mica de broma i preguntar si és que això és una forma alternativa i barata d’apuntalament o si és una preparació de materials per a la segura i imminent intervenció —aquest cop sí. No deixaria de tenir interès que es volgués aprofitar la sorra, un cop la terra garbellada, per fer-ne un morter resistent.

Però bromes a banda, em permeto preguntar ben seriosament al regidor d’Urbanisme, senyor Xavier Fonollosa; a la regidora de Patrimoni, senyora Maria Hinojo, i a l’alcalde i president de la Diputació de Barcelona, senyor Salvador Esteve, per què ara s’hi aboquen aquestes terres de la llera de l’Anoia. Ja em perdonaran si en van informar en un ple o per alguna altra via i nosaltres no ens n’hem assabentat. Però sobretot voldria preguntar públicament (privadament ho he fet més d’un cop) què tenen previst fer amb la Torre de Santa Llúcia després que fa quasi deu anys que va començar a esfondrar-se'n la teulada, en fa cinc que és propietat municipal i en fa dos que quasi no en queda, de teulada. Que costaria uns cinc milions rehabilitar tot l'edifici, com em van dir? Ja. Que els temps no estan per alegries? També. Però tampoc cal fer-ho tot de cop, només començar pel més urgent per evitar-ne la degradació total. A més, tots sabem que la crisi no ve d’ara i bé que hem fet i fem coses que paguem entre tots i que potser no tots hi estan d’acord però ho donen per ben fet, no? Doncs ja està. Només demanem un pla d’actuació clar i que anem per feina, que a banda que ja fa temps que toca, com que el meu pare ja té noranta anys em faria il·lusió que veiés com ens arremanguem per evitar que desaparegui la casa on va néixer la seva mare, ell, el seu germà i les seves filles. I que no és una casa qualsevol, renoi.

Hi ha moltes vides terribles, amigues meves, i no totes se'n surten

De tant en tant, a Twitter, si segueixes prou gent que no digui només banalitats ─i tots en diem algunes cada dia, jo la primera, en aquell divan confortable i gratuït─ es produeixen discussions interessants. Interessants i una mica demencials perquè els cent-quaranta caràcters i la velocitat, si hi intervenen més de dues persones, t’obliguen tant a ser sintètic com a dir mal dit el que voldries dir amb precisió diàfana. Venia de veure Blue Jasmine i vaig abordar tres de les meves conegudes tuiteres que em sonava que havien vingut a dir que trobaven la pel·lícula tristíssima, nihilista i desesperançada. Els vaig dir que a mi no m’havia semblat cap d’aquestes coses. A tot estirar, i sent condescendent, una mica amarga, com la vida mateixa, però en cap cas li aplicaria cap d’aquests adjectius. A la matinada m’he desvetllat i he pensat més en la pel·lícula i en la discussió, i ara no m’he pogut estar d’aquests apunts en brut, precipitats i desgavellats. Perquè els lectors se situïn, suposant que això interessi algú, enllaço parts de la conversa (alguns tuits s’hi repeteixen i d’altres em sembla que s’han perdut en la immensitat de l’espai): 1, 2 i 3.

Aviso que no vaig trobar la película especialment brillant; de fet, després de veure Match Point i sortir-ne irritada, no havia vist cap de les últimes que ha fet Allen. Tampoc he vist totes les anteriors. Vull dir que no sóc especialment woodyalleniana, però el que sí vull dir és que no em va desagradar del tot i que, sobretot, no la vaig trobar ni desesperançada ni nihilista ni trista. Ni, molt menys, tramposa. A part que em van agradar molt les dues actrius, sobretot la Blanchett.

Una pel·lícula d’Allen es deia Hollywood Ending. Ahir, en alguns moments de la batussa, em va semblar que les meves contertulianes, sobretot l’Anna i la Lola, haurien volgut, sinó un final hollywoodià prototípic, alguna cosa que si li assemblés, amb una pàtina cultureta, això sí, perquè no vull dir que haguessin volgut que la Jasmine [atenció: spoiler] es casés amb el segon milionari, enganyat o no, però sí que s’hagués redimit i alliberat, finalment lúcida i emancipada, i que sa germana hagués engegat el nòvio simple i ordinari i la feina de caixera i s’hagués apuntat a una escola d’adults per formar-se i refinar-se per poder aspirar a una feina millor, i arribar a ser menys ordinària ella també. El que per als espectadors massius seria allò de van-ser-feliços-i-van-menjar-anissos, per als cultivats seria allò de l’heroi (millor si és heroïna, esclar) esdevé lúcid, més intel·ligent i independent i afronta amb valentia el seu futur, lluitant com un tità per ser millor persona. Simplifico, però la idea em sembla aquesta. Aviam, senyores, llavors ¿què en fem, de la vida real? Perquè al món real hi ha moltes vides terribles de gent que, sigui pel que sigui, mai se n’arriben a sortir. Ens escandalitzem quan l’art (no m’agrada usar aquesta paraula, però així se m’entén, suposo): literatura, cinema, etc., no reflecteix la realitat, però quan ho fa ─amb més o menys fortuna, aquí no es tracta tant d’això, diria─ voldríem que a més el creador moralitzés, pontifiqués i redimís els seus personatges: demiürg o mistificador. ¿Paternalisme, dieu? Em sembla que Allen ni el practica ni apel·la al nostre d’espectadors formats i il·lustrats; en tot cas som nosaltres que, per mor dels nostres immensos prejudicis de genteta cultivada, exsudem aquest paternalisme si no estem prou alerta de no deixar-nos dur pel nostre pilot automàtic i autosuficient, tan ben muntat a base de treballar-nos el nostre món de gent moralment superior. És la nostra mirada, doncs, i no pas atiada pel director, la que actua, amb un cert biaix elitista; la mirada estràbica dels que som una mica il·lustrats en comparació amb la gent poc formada que hi surt. I un quinqui no és això, Anna: això és un bon jan una mica primitiu (si la màxima violència que perpetra és arrencar un telèfon en un rampell, per l’amor de Déu; jo he vist arrencar un telèfon a un professional molt ben instruït, per cert) que es guanya la vida sense fotre ningú i és feliç cardant amb la parella ─que estima, ep─ i fent unes cerveses amb els amics mentre mira beisbol. Com ara la immensa majoria ─i no dic tots perquè tinc por que m’allisin─ dels seguidors del Barça; il·lustrats o no, que devem ser l’únic país del món amb un índex més alt d’intel·lectuals hooligans d’un equip esportiu, cosa per mi del tot incomprensible (o massa comprensible, si hi penso bé).

L’art, entre d’altres coses, ens mostra com és el món i ens en descobreix aspectes i matisos que no coneixíem o que només intuíem o que, cosa més destacable, sovint no veiem o no volem veure en nosaltres mateixos. Per això el bon art ens pot fer millors persones, i tant. I com que el que fa eficaç el que ens mostra és la manera de mostrar-ho, la forma, el creador se la juga sempre en la ficció que ens proposa. I si és hàbil i honest, sovint aconsegueix guanyar-nos. Però sovint passa que si el que hi trobem no ens agrada (el gust personal és un component molt important en la recepció de l’art, sempre subjectiu, compost de múltiples factors racionals i irracionals), no s’adiu amb els nostres plantejaments conscients i els nostres impulsos insconcients, concloem que allò és fals, menor, intranscendent o trampós: l’artista ens vol vendre una moto esgavellada. Passa moltes vegades, que ens la vol col·locar de debò, sí, però no em sembla pas que sigui el cas d’Allen amb Blue Jasmine.

I ja paro d’embastar collonades. No se m’enfadin, senyores. Espero que es mantingui la trobada cervesera per continuar parlant-ne. Només m’agradaria que si algun desvagat despistat ha arribat fins aquí i està, ni que sigui una mica remotament, de la meva banda, s’hi volgués apuntar. Si és així, que m’avisi, sisplau. 

La dona que ha d’acompanyar el seu pare al CAP. Conte amb final obert

La dona que ha d’acompanyar el seu pare al CAP està una mica mosca perquè s’ensuma, pel que li van dir a ell per telèfon, que l’han citat per fer-lo servir d’objecte d’estudi per cuinar una estadística d’aquelles que van bé per omplir un full de diari. Amb tot, a quarts de deu va a buscar el seu pare i a les 9.55 ja són davant del consultori 20 del CAP, que per cert no és l’ambulatori on visita el metge del pare, sinó un altre d’un altre barri. L’han citat a les 10.00 però dins del consultori 20 no es veu cap llum encès. Disciplinats com són el pare i la filla (el pare a més de disciplinat és pacient), esperen que passi un minut de l’hora en punt. Llavors la dona truca a la porta i dos segons després l’obre i crida, en un volum i un to de veu correcte: «bon dia!». D’un despatx interior que es comunica amb el consultori apareix una infermera ─o una auxiliar─; la dona diu que són allà perquè han citat el seu pare i la infermera o auxiliar diu que sí, que s’esperin un moment que ja el cridaran. Esperen molts moments, deu minuts llargs, concretament, fins que els criden. Però ja hem dit que tots dos són disciplinats i ell, a més, pacient; ella ha tingut temps de sobres de rondinar, posem que bastant.

A dins hi ha no una sinó TRES infermeres o auxiliars a la total disposició del pare de la dona ─bé, potser és a l’inrevés. La dona ─i també el seu pare, segons parlen després─ pensa: «goita, aquí no han arribat les retallades», però calla, de moment. De seguida, el trio complet comença a parlar a l’home amb aquell to condescendent i idiota que solen gastar els del gremi quan parlen amb un vell. Perquè el pare de la dona, dada molt rellevant, té noranta-un anys i nou mesos, i encara que no sembli que els tingui, no es pot negar que és vell:

─Estiri's, senyor A; només cal que es tregui les sabates i els mitjons.

─Perdoni, un moment ─diu la dona─ primer ens agradaria que ens expliquessin per què l’han fet venir, ja que per telèfon em sembla que no l’hi van explicar bé. Que, per cert ─s’embala─, també tenen els telèfons meus i els de la meva germana, i potser podien haver-nos trucat; de fet un dia em van deixar un missatge i em van dir que em tornarien a trucar, però no ho van fer i al cap d’uns dies vaig trucar jo i em van dir que aquí no en sabien res i que no m’hi amoïnés, que ja avisarien, si havien dit que ho tornarien a fer, i llavors li van trucar a ell i...

─Ja l’hi vaig explicar, al seu pare (sóc la Susanna, la que li va trucar), que fèiem un seguiment de tots els pacients del Dr. P que tenen insuficiència venosa perifèrica; només és això.

─I passaran l’informe al metge, suposo ─diu la dona. Vull dir que això no és per a una qüestió estadística i prou.

─No, no. Bé, sí que forma part d’un estudi més ampli, però quan vagi al metge ell ja l’hi comentarà, si cal.

─Si cal... Vol dir que potser ha de servir per revisar la medicació que es pren per a això?

─Sí, això mateix.

La filla de l’home s’asseu, encara malfiada, disposada a imitar la paciència del seu pare (per què no n’hi va transmetre una mica?, pensa), mentre a ell ja li arremanguen els camals dels pantalons i dues de les senyoretes ─bé, posem-hi «noies», que si no això semblarà una altra cosa─: dues de les noies li comencen a prendre la pressió de cames i peus i dits dels peus. Li posen el maneguí ─sí, sembla el mateix que es fa servir per als braços─ i comencen a manxar i a controlar amb una mena de punxó, però com que no paren de xerrar entre elles sovint no senten els batecs que es veu que han de sentir i que la filla de l’home també sent quan les cotorres callen: «L’hem perdut», diu una, i si la dona no s’esglaia és perquè veu que el seu pare encara és allà, ben viu. «Tornem-hi», diu l’altra. La tercera noia, que és ─s’està, seria més adequat─ darrere la taula apuntant en un bloc el que li van dient les altres dues, diu: «què m’heu dit: catorze o quinze?» i «què és, esquerra o dreta?». I la filla de l’home es mossega la llengua per no dir: «que no ho veus, beneita del cabàs?» (perquè ho veu de sobres, des d’on és). «Mira aquest senyor, que bé que ens ho posa, tan quietet!», diu la Susanna. «Home, tampoc estic per saltar d’aquí i marxar corrents!», diu el pare de la dona, el pacient pacient. «A quina hora tenim l’últim?», pregunta la Susanna a la segona de bord. «A les dotze.» «Ah, em podràs acompanyar a buscar el cotxe al taller?» «Que no et va bé?» «Sí, només és la ràdio.» «Ah, he dut macarrons; ara els posaré a la nevera.»

«Nevera? ─pensa la filla de l’home─, això de davant meu sembla una nevera, però no en serà capaç, deu voler dir la nevera que deuen tenir en una dependència de personal.» Però ca: la segona, amb tota la catxassa, treu un tàper amb macarrons d’una bossa de súper que hi ha sobre el taulell i el posa a la nevera per al material sanitari que s’ha de mantenir en fresc.

Bé, ho farem curt tot i que hi podríem afegir més teca (ai, això dels macarrons ens ha condicionat); ens acostem al final i ja hem apuntat que aquest conte el té obert, que no és un conte dels que alguns en diuen de forma tancada, vaja, que sembla que això ja no agrada. Tot i així, acabar amb una petita pirotècnia sempre queda bé, per més que apel·lem a la imaginació del lector perquè tanqui la història. O sigui que posem que quan el pare de la dona baixa de la llitera i es calça, la Susanna diu:

─Ara només li hem de fer un parell de preguntes. La primera és: l’han operat algun cop de les cames?

«Que no ho tens a la pantalla, bleda, si hi tens l’historial com sembla que l’hi tens?», pensa la filla de l’home.

─No, només estic operat d’una hèrnia, diu l’home.

─Molt bé. I la segona pregunta és: té disfunció erèctil?

Flors, llibres, música

Pocs trossets d’Eixample hi deu haver, ara, que siguin tan agradables de trepitjar com el tram València entre Bruc i Llúria, costat mar. M’he anat adonant, perquè hi ha coses que les anem percebent en gradació, que l’Eixample, com tants altres llocs de Barcelona, se m’ha anat fent lleig, si és que mai ha sigut el contrari de lleig o, per no ser del tot injusta, si no ha estat sempre instal·lat en un estadi intermedi entre la lletjor i la bellesa, que ja deu ser això. Però segur que sóc jo i que ni abans (ai, i què és això d’abans?: doncs el meu abans, posem que vint o trenta o quaranta anys enrere) era més bonic que ara ni ara és més lleig que abans, tant actua sempre en nosaltres la fal·làcia patètica segons canvien els nostres estats d’ànim, que són com els de l’aigua: sòlids, líquids i gasosos. O sigui: que l’edat ens torna més sensibles a la malaltia aquella que els esnobs i pedants en diuen ennui, i fins i tot esplín, i que per als que som simples no és res més que pura mala jeia: arriba un moment que sempre voldries ser en una altra banda impossible. Amb tot, hi ha també sempre l’estadi objectiu de les coses, i doncs... En fi, no cal; només apuntaré que en algunes coses sí que ‘abans’ l’Eixample i tot Barcelona era pitjor: els que ara es queixen de la contaminació atmosfèrica barcelonina o és que són molt joves o uns desmemoriats voluntaris: recordo com a la Barcelona dels setanta acabaves el dia que et mocaves i et quedava el mocador negre, i el fum i els gasos els assabories quan te’ls empassaves, perquè allò no era respirar-ho, era empassar-s’ho.

Deixo el preàmbul i torno al born del principi per recomanar-vos un intinerari urbà, ara que són moda els itineraris culturals per a desvagats: agafeu València a l’alçada de Bruc en direcció Llúria, costat mar (encara millor si veniu des de Bailèn o del passeig de Sant Joan, que caminareu una mica més i passareu pel mercat de la Concepció), i a prop del xamfrà ja sentireu la flaire intensa del bé de Déu de les flors de Navarro i, mentre badeu, ja sereu davant de la nova Jaimes, i mentre torneu a badar davant dels aparadors de llibres, ja sentireu algun músic que prova instruments just al costat, a ca n’Audenis. Tot un plaer en aquesta ciutat que només dues travessies més enllà ja no té més que plaers per a la turistada luxosa i, unes quantes tot baixant, que després s’obren en ventall ─del fashion Born al romàntic Raval─ d’altres per a la turistada no tan luxosa i la més de patacada i també per als modernets nostrats. I, ep!, això només és una constatació: no sóc dels que remuguen constantment contra la turistada perquè jo també he fet de turista, com quasi tothom, exquisits inclosos, per més que aquests estiguin tan pagats i convençuts d’haver fet sempre de viatgers, byrons i chatwins de fireta, com ja he dit en algun lloc. Quant a l’aire taujà dels modernets, en els meus millors dies em pot arribar a provocar sentiments quasi maternals, ves quines coses.

Vet aquí l’itinerari. Disfruteu-lo o gaudiu-lo; al vostre gust. I en aquest novembre esplèndid, si pot ser.